Una vegada hi havia
una nena que es deia Pepa.
La Pepa es passava tot
el dia plorant, per això tothom li deia: La Pepa Ploranera.
(fem 2 segons de silenci).
Al matí, quan la seva
mare la despertava per anar a l’escola, la Pepa ja es posava a plorar:
- Buaaaaaaaaa!
Jo no vull llevar-me!!
Llavors, tocava
vestir-se, i ja hi tornàvem a ser:
- Buaaaaaaaaa!
No em vull vestir!!
I a l’hora d’esmorzar,
tornava a fer igual:
- Buaaaaaaaaa!
Jo no vull esmorzar!!
La seva mare ja
n’estava tipa de que cada dia plorés per tot i, al final, la feia anar sola a
l’escola per no haver-la de sentir més.
Però així que la Pepa
sortia de casa ja tornava a plorar.
Plorava durant tot el
camí, i quan passava a prop de les cases dels veïns, aquests, com que ja la
sentien a plorar d’un tros lluny, tancaven portes i finestres, porticons i
finestrons perquè els venia mal de cap de tant fort que plorava la Pepa.
Alguns, fins hi tot, es posaven taps a les orelles!
Quan, per fi, arribava
a l’escola, què us penseu que feia? (esperem uns segons perquè els oients contestin).
Doncs sí, només
plorava i plorava.
Quan la mestra
explicava l’activitat que farien, la Pepa ja començava a plorar.
Un dia que havien de
pintar amb pintura, la Pepa va començar a plorar!
- Buaaaaaaaaa!
Jo no vull pintar! No m’agrada la pintura! Buaaaaaaaaa! M’embrutaré!!
Al final, la mestra
se’n cansava i l’havia de castigar a fora el pati perquè no destorbés als
companys i poguessin fer classe tranquils.
Quan sortien al pati,
els nens i les nenes no volien pas jugar amb ella, perquè a la Pepa no li
agradaven els jocs que proposaven els companys.
- Buaaaaaaaaa!
Jo no vull jugar a això!! No m’agrada aquest joc!
I tampoc donava cap
idea per jugar a una altra cosa.
Els nens i nenes ja
n’estaven tips que cada dia fes el mateix, i al final, ja no volien jugar amb
ella perquè els esguerrava tots els jocs.
(fer uns segons de silenci).
Un
bon dia, quan la Pepa ja s’havia llevat, s’havia vestit i havia esmorzat, va
sortir de casa per anar cap a l’escola. Com us deveu imaginar, ja feia estona
que només feia que plorar.
Els
veïns ja s’havien tancat dins de casa i pel carrer no passava ningú.
La
Pepa anava caminant i somicant tota sola, fins que de cop va veure un gos:
- Buaaaaaaaaa! A mi no m’agraden els gossos!! Ves-te’n que em fas por!!
Buaaaaaaaaa!
Però
el gos no es va moure, fins hi tot es va acostar una mica més a la Pepa.
Quan la
Pepa ho va veure, ja us podeu
imaginar què va passar( esperem uns segons per si els oients contesten): encara
va plorar més:
- Buaaaaaaaaa! No te’m acostis gos fastigós!
De
cop, es va sentir una veu que deia:
- Vols fer el favor de parar de plorar?! (dir-ho ràpid).
La
Pepa va parar de cop de plorar.
Va
mirar endavant, endarrere, a dalt, a baix, a la dreta i a l’esquerra, i només
va veure el gos.
La
Pepa es va tornar a posar a plorar.
Però
al cap d’uns segons va tornar a sentir:
- Vols fer el favor de parar de plorar?! (dir-ho ràpid).
Va
tornar a mirar endavant, endarrere, a dalt, a baix, a la dreta i a l’esquerra,
i...
- Ep! Sóc aquí baix!
La
Pepa va mirar avall i el gos va dir:
- Sí, sí, soc jo qui t’ha dit que paris de plorar, sóc un gos màgic i puc
parlar! També puc fer que paris de plorar, ja ho veuràs, toca’m la cua.
Però
la Pepa encara va plorar més:
- Buaaaaaaaaa! No et vull tocar la cua! Ets lleig i em fas por! Ves-te’n
d’aquí! Buaaaaaaaaa!
Però
el gos no es va moure i va insistir:
- Vinga Pepa, toca’m la cua, que no et faré res!
I la Pepa:
- Que no!
I el
gos:
- Que sí!
I la
Pepa:
- Que no!
Que
sí, que no, que sí, que no, que sí, que no,... fins que el gos va dir:
- Que No!
I la
Pepa:
- Que sí!
I, al
final,... ( fer uns segons de silenci) li
va tocar la cua!
En
aquell moment el gos es va convertir en un gos de tots colors: la cua se li va
tornar verda, les potes vermelles, el cos lila, el cap blau,...
La
Pepa quan el va veure va esclatar a riure:
- Ha, ha, ha, ha!això no és un gos, això es un pallasso! Ha, ha, ha, ha! Que
divertit!!
I,
des d’aquell dia, la Pepa sempre riu.
( fer uns segons de silenci).
Ara la
mare ja no s’enfada amb ella perquè la Pepa ja es lleva contenta, es vesteix
sense mandra i esmorza corrents per poder anar aviat a l’escola.
Els
veïns, quan la veuen passar, ja no tanquen les portes i finestres, al contrari!
Les deixen ben obertes per sentir com riu la Pepa, i els agrada molt que se’ls
hi encomani el riure, perquè així es lleven més contents!
Quan
la mestra la veu arribar, ja somriu perquè sap que, facin l’activitat que
facin, a la Pepa li agradarà molt i s’ho passarà molt bé!
Els
seus companys ja volen jugar amb ella perquè ara, a la Pepa, li agrada jugar a
tots els jocs i, fins hi tot, en proposa de nous.
I ara
ja no li diuen la Pepa Ploranera, no, no! Ara sabeu com li diuen? (esperem uns segons
per si els oients contesten).
Li
diuen: La Pepa Riallera!
I
conte contat, ja s’ha acabat! Que us ha agradat?
Carla
Puntí
