Conte indivicual adaptat L'ANTONIETA I EL DINARET TROBAT

L’Antonieta i el dineret trobat

Hi havia una vegada una noieta que es deia Antonieta i com cada dia netejava la casa i un dia es va trobar un dineret.

-Oh, quina sort que he tingut!! I què en podria fer? Si em compro arracadetes em faran mal les orelletes. I si em compro un vestit. Sí, sí, em compraré un vestit ben bonic per poder anar a passejar!

I així ho va fer.

Va anar a casa la senyora Pilar i es va estar mirant molts vestits. Al final es va decidir per un vestit de setí de color vermell.

-Sí aquest si que m’agrada! Seré l'enveja del barri, segur que tothom em mirarà - pensava l’Antonieta -Ui, no me l’emboliqui que me l'emporto posat!

Es va posar davant de casa seva per lluir el vestit. I tot d’una va passar el Senyor Josep, que veient-la tan bonica li va dir:

-Ai Antonieta , Antonieta, tu que n’ets tan boniqueta no et voldries casar amb mi, jo que sóc un bon fadrí?

-Ai, no ho sé pas. A veure que m’ho oferiràs?

-Sóc jardiner i et puc plantar un munt de flors i arreglar tots els dies el jardí

-Ui, cada dia escombrant les fulles i cavar la terra, no, no et vull pas per marit.

També va passar en Fermí un bon veí dels poble que li va dir:

- Antonieta , Antonieta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

-Ai no ho sé pas. A veure que m’ofereixes?

-Sóc paleta i et puc construir un gran palau

-Ui, no, que vas massa brut, no et vull pas per marit.

I el Fermí se’n va anar tot pensatiu. Després va passar un fuster i li va passar el mateix.

Al cap d’una estona va passar un ferrer que al veure l’Antonieta tan bonica no es va poder estar de dir-li:

-Antonieta , Antonieta, tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí.

I l’Antonieta, fent-se pregar li va dir:

-Ai no ho sé pas,a veure que pots fer?

- Jo sóc el millor ferrer del mon i em passo el dia fent les ferradures dels cavall de tot el poble.

-Fuig, fuig, que m’eixordaries amb tant de soroll!!

Quan l’Antonieta ja començava a pensar que mai no trobaria ningú que li fes el pes va ser quan va aparèixer en Claudi un pagès tot eixerit que vivia en un poblet molt peti, .i li va dir:

-,Antonieta tu que n’ets tan boniqueta, no et voldries casar amb mi, jo que sóc tan bon fadrí?

I l’Antonieta, fent-se l’estreta:

-Ai no ho sé pas. A veure que fas?

- Mira dons jo treballo al camp i cuida els animals, l’hort etc...

-Sí, amb tu sí que em vull casar!

I així ho van fer. Ven aviat es van casar i tothom hi va ser convidat.

Aquell dia tothom li deia a l’Antonieta:

-Ves amb compte amb aquest pagès que et farà treballar tot el dia al camp de sol a sol.

-Vigila que potser només et vol perquè siguis la seva criada.

I l’Antonieta reia per sota el nas perquè només ella i el seu maridet sabien el secret: que aquest pagès arreglava el jardí, construïa cases, arreglava postes, ferrava els cavalls era bondadós i s’estimava molt.

I així va ser com l’Antonieta i el pagès es va casar, van tenir molt fills, van viure feliços i van menjar molts anissos.

I vet aquí un gos i vet aquí un gat que aquest conte ja s’ha acabat.

Victoria Jofre